Les primeres dades
A mesura que s’aprofundeix més en el temps per tal de determinar l’evolució demogràfica d’un poble, més s’acreixen les dificultats i la rigorositat científica perd consistència, obligant l’investigador a treballar amb unes hipòtesis que difícilment –per manca de documentació-trobaran confirmació.
Arrancarem l’estudi a partir d’una època molt avançada a l’Edat Mitjana, que és quan trobem les primeres dades sobre Sils. No podem oblidar que són informacions provinents de recomptes fiscals, i per tant hem d’analitzar les xifres amb la mesura –o inexactitud- que un recompte fiscal exigeix. Tanmateix, i fins i tot, ens hem hagut de permetre unes llicències en el càlcul d’algunes dades, que malgrat el possible marge d’error, hem considerat que podien resultar prou aproximades.
La primera dada demogràfica referida a Sils prové dels registres del “maridatge i coronatge”, i es situa al 1491. Es diu que Sils, sense Vallcanera[7], compta amb 10 focs, especificant el 1501 que Sils manté el mateix nombre de focs, i 9 Vallcanera[8]. Aquestes dades ens són d’escassa utilitat, sobretot si es té en compte que només contemplen focs de l’església i obvien els focs senyorials.
Del s. XV, doncs, ens limitarem a oferir una visió molt general de la comarca en relació amb el conjunt de la regió. La Selva, que al darrer quart del s. XVI era la més despoblada de les comarques gironines, experimentà un important impuls demogràfic, i passà, segons un fogatge de 1497, a tenir més focs que la Garrotxa, però quedava encara molt allunyada de les restants comarques. En tot cas es podria establir que la guerra civil catalana de 1462-72, que tant perjudici humà representà per a molts pobles i ciutats –com Girona-, junt amb d’altres crisis demogràfiques del s. XV, tingueren poca incidència a la Selva[9].
Del fogatge de 1553 al cens de Floridablanca
La prosperitat econòmica del s. XVI fa que coincideixi amb un important desenvolupament demogràfic, que a Catalunya va tenir continuïtat, en general, fins al primer quart del s. XVII. Només un seguiment puntual –si és possible- de dades concretes permetrà descobrir oscil·lacions, a vegades divergents de la pauta general[10].
Hem de considerar el fogatge de 1553 com la informació inicial més fidedigna de la població de Sils. Així, en aquest fogatge es comptabilitzen 60 focs: 44 a Sils –dels quals 42 són laics i 2 eclesiàstics- i 16 a Vallcanera –15 de laics i 1 d’eclesiàstic-. Notem la poca concordança amb les dades del final del s. XIV i principi del s. XV.
Només una referència a la totalitat de la comarca –a causa de la manca d’antecedents estadístics mínimament rigorosos per Sils-, possibilita la constatació de l’auge demogràfic a la zona selvatana. La comarca de la Selva en aquest fogatge té 2.018 focs, que representen el 2’77% del Principat i el 14’78% de la Regió (ens referim a la Regió II segons la divisió comarcal feta en temps de la II República espanyola). L’observació de les densitats de població del 1497 i el 1553, des d’una òptica intercomarcal, permeten considerar que la Selva, malgrat que a mitjan s. XVI és la comarca més despoblada de la Regió II –amb una densitat de 2’01-, també és la que ha experimentat, després del Gironès, un avenç demogràfic més notable. Cal indicar que el 1553, Sils –junt amb Vallcanera- representava el 3% de la població selvatana.
Després del fogatge de 1553 ens endinsarem en una llarga i especialment fosca etapa, pel que fa a documentació demogràfica del poble de Sils. L’absència de fogatges serà absoluta; parafrasejant Joaquim Nadal, haurem de resignar-nos a gairebé “dos segles de cap dada concreta. Seran, doncs, de mal deduir els efectes de les pestes de 1589, 1626-31 i 1647-52[11], així com les repercussions demogràfiques de la Guerra del Segadors, tot i que les comarques gironines sembla que no patiren importants daltabaixos, i tot i que el moviment general de la població catalana fou inequívocament ascendent durant tot el s. XVI i el primer terç del s. XVII, es fa difícil establir un model general de tendència demogràfica[12]. Tanmateix, no sabem res de les possibles conseqüències a la zona de Sils dels corrents migratoris –d’origen francès- que s’instal·laren a Catalunya, i que sens dubte provocaren, en general, un increment humà considerable.
El s. XVIII va ser molt més generós quant a fogatges, censos i recomptes de població en general.
Segons una transcripció que fa Josep Iglésias[13] d’un fragment de la “Descripción y Planta del Principado de Cataluña” de Josep Aparici, manuscrit conservat a la Biblioteca de Catalunya (signatura i arx. Reg. 5082-516. Folis 49 a 60), Sils a l’any 1708 té 14 cases. Hem de fer notar, però alguns detalls contradictoris en l’esmentada transcripció: el nombre de cases de Vallcanera no hi consta i en canvi inclou –tot i que tampoc hi ha el nombre de cases- Sant Pere Cercada, que pertany al terme de Santa Coloma de Farners, en el mateix grup de Sils i Vallcanera.
Caldrà fer també alguna constatació de tipus comparatiu. En aquesta relació, al costat de les 14 cases de Sils, veiem que Riudarenes en té 160 i Caldes de Malavella, 162 (prenem aquestes poblacions per la seva afinitat comarcal). Per tant, ens estem movent en percentatges superiors al 1.000%.
A partir d’aquestes dades, i confrontant-les amb unes del 1718-19 –és a dir, tan sols 10 anys més tard-, es pot comprovar d’entrada, i convertint les 14 cases del 1708 en 56 habitants[14], que el nucli de Sils augmenta la seva població en un 171% mentre que redueix els percentatges en un 254% en relació amb Caldes de Malavella i en un 236% en relació amb Riudarenes. Cal fer notar que en tots aquests càlculs s’omet la població de Vallcanera, ja que no consta documentada en el manuscrit de 1708.
És obvi, doncs, que la documentació del 1708 no ens permet d’obtenir una base demogràfica fiable pel poble de Sils, que d’altra banda hauria representat, indubtablement, una profitosa informació d’aquesta etapa preborbònica.
Ens haurem de conformar novament amb un seguit de referències a les comarques pertanyents a la Regió II: la Selva té 3.124 cases (un 58’40% d’increment respecte al fogatge de 1553); el Gironès, 3.837 (3’95%); la Garrotxa, 2.329 (35’96%); l’Alt Empordà, 4.819 (56’02%) i el Baix Empordà, 4.012 (29%). Josep Iglésias efectua una definició de paritat entre un foc i una casa.
A partir de les estadístiques de la comarca de la Selva, de les dades de 1718 i de les informacions obtingudes per l’any 1708 respecte al nucli de Sils, es pot realitzar una deducció per tal de determinar la població de Sils i Vallcanera en aquests primers anys del s. XVIII: si la proporció d’habitants de Sils el 1708 fos la mateixa que la de 1718 –un 2%, com veurem, del total de la comarca-, Sils i Vallcanera el 1708 tindrien 62 focs, és a dir, 62 cases, que podrien representar d’una manera estimada 248 habitants; xifra realment molt allunyada –però ens sembla molt més factible- de les 14 cases de Sils (56 habitants), que, estirant molt i comptabilitzant els habitants que hipotèticament podria tenir Vallcanera, no arribarien als 100.
Pels voltants de la segona quinzena del s. XVIII, les notícies sobre Sils es succeeixen amb força abundància.
En un manuscrit conservat a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, intitular “Cataluña Numerada en sos termes en sas casas y personas”, datat el 1719, malgrat que sembla que la transcripció es féu el 1716, es diu:
“Sils: Te de llarg 1 hora i mitg quart, de ampla 1 quart i mitg, de rodaria 2 horas: afronta a llevant ab los termes de Vidreras y Massanet, a mitgdia part ab di Massanet y part ab lo Riu de Arenas, à ponent part ab dit Riu de Arenas y part ab lo de Vallcanera, y a tremontana part ab dit Vallcanera y part ab lo de Caldas. Te est terme 18 casas y 108 personas.
Vallcanera: Te de llarg 2 quarts, lo mateix de ampla, y de rodaria 7 quarts: afronta a llevant ab los termes de Franciach y Sils, a mitgdia ab lo de Riudarenas, a ponent ab lo de Sta. Coloma, y a tremontana ab lo de Vilobi. Te 14 casas y 91 personas”.
Mentre que un altre manuscrit, conservat tant a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, com a la Real Academia de Historia de Madrid, corresponent també al 1719 i amb el títol de “Noticia del Principado de Cathaluña dividido en corregimientos con expresion de las ciudades, villas, lugares y quadras en sus confrontacions y jurisdiccions y el número de casas y habitantes de ellas”, dóna 38 cases per Sils[15] i 18 cases i 91 habitants per Vallcanera. Aquest manuscrit considera les Mallorquines i la Granota veïnats aliens al municipi de Sils.
Òbviament, aquestes documentacions, que oscil·len de l’any 1716 al 1719, són poc concordants, sobretot quant al nombre de cases referides a Sils. També sorprèn amb desmesura l’estimació de Vilar, que dóna un 50% més d’habitants al nucli de Sils, respecte a les dades que ofereix el comte Darnius –molt paral·leles al cens de 1719-. Per coherència amb l’evolució demogràfica, ja sigui pel càlcul fet pel 1708 o pels cens de Floridablanca del 1787 –analitzat més endavant-, és més recomanable acceptar dades més afins a les de Pierre Vilar.
La informació de què disposem en relació amb la composició social d’aquests anys ens la proporciona –i la prenem amb la màxima reserva- el manuscrit del 1717 conservat a la Biblioteca Nacional, que sota l’epígraf “Relacion de las Personas que componen las ciudades, villas y lugares del Principado de Cathaluña con distinzion de Beguerias” atorga 39 homes a Sils i 20 a Vallcanera i s’hi significa la no existència de cavallers i de pobres.
El cèlebre cens de Floridablanca serà l’esglaó que enllaçarà directament amb les notícies que teníem dels anys 1718-19 i possibilita, amb precaucions, pels quasi 80 anys transcorreguts, un dictamen orientatiu de la tendència demogràfica del Sils del segle XVIII.
El cens de Floridablanca del 1787 dóna un total de 585 habitants: 376 per Sils i 209 per Vallcanera. Pel cas concret de Sils ofereix el següent quadre, considerant les abreviatures H-homes i D-dones:
L’increment respecte al cens de 1718 és del 140%[16], mentre que la comarca de la Selva experimenta, en general, un creixement del 111’5%. Sils, que representa el 2’3% de la població selvatana, està, doncs, per damunt de la mitjana comarcal, i àdhuc de la mitjana nacional (Catalunya creix de l’ordre d’un 121’4%).
Aquestes estadístiques verifiquen el naixement d’un nou cicle demogràfic, tot i que, segons Pierre Vilar, “la Catalunya del s. XVIII, doblant la seva població, no arriba a omplir els buits deixats per la Història”.
Les causes d’aquesta embranzida demogràfica potser s’haurien de cercar entre el diversos avenços en la producció agrícola i la clara regressió de les mortaldats catastròfiques. Creiem molt lícit considerar que la dessecació de l’estany de Sils, efectuada pel Duc de Medinaceli a la segona meitat d’aquest segle XVIII, tot i no ésser definitiva, hauria tingut uns efectes molt favorables pel poble.
El segle XIX: les claus d’un creixement atípic i desmesurat
Fins a la segona meitat del s. XIX[17] no tenim més dades demogràfiques. Hauran estat 70 anys de desinformació absoluta que ens neguen el coneixement d’un insegur final del segle XVIII, i sobretot de la possible incidència de les guerres napoleòniques en el conjunt de la població. Un cens de 1857 apunta 654 habitants per Sils, que corresponen a 92 veïns; mentre que tres anys més tard, el 1860, P. Martínez Quintanilla escriu, referint-se a Sils: “Tiene 102 casas, hallándose 8 agrupadas á la iglesia, 28 en el caserio de mayor número llamado Las Mallorquinas, y las restantes más o menos diseminadas entre sí: vecinos 107, habitantes, 705”[18].
El 1860 la població de la Selva volta els 50.000 habitants. Hem de considerar que les dades, tant de 1857 com de 1860, són amb tota seguretat més precises que les presentades fins ara, ja que provenen de censos elaborats, per primer cop, amb criteris purament estadístics.
Des del final del s. XVIII fins a l’inici del s. XX, la població de Catalunya augmenta de l’ordre del 159%. Malgrat això, el s. XX es caracteritza també pels seus desequilibris demogràfics, a vegades provocats per fets més o menys puntuals, com l’epidèmia colèrica de 1885, tot i que a les comarques gironines es comptabilitzaren només 652 morts (un 2’11 per mil) d’un total de 7.312 morts per tot Catalunya[19], o per fets més continuats, com les malalties infeccioses (tuberculosi…) o crisis de subsistències.
Les dades de 1887 ens permeten descobrir una evolució de la població silenca totalment característica i atípica respecte de la majoria dels municipis de la Selva. Així, mentre aquests converteixen en certa davallada –seguint en bona mesura la tendència general de l’Estat espanyol- el creixement experimentat durant tot el segle, Sils augmenta la seva població en un 88%! (1.316 habitants). Aquest fenomen, veritablement colpidor, fa dels 17 anys que van de 1860 al 1887 els més significatius de tots els coneguts de la història demogràfica de Sils. Infinitat de dubtes es plantegen a partir d’aquest succés. Com és possible que Sils trenqués amb tanta rotunditat la tendència del país? És que la gran mortaldat d’aquests anys –recordem que a Girona el 1868 i 1885 una quarta part de la població moria a causa de malalties infeccioses- incomprensiblement no té incidència a Sils? Indubtablement la dessecació definitiva de l’estany al 1845, a més dels efectes sanitaris, dóna un impuls important a l’extensió de conreus. La instal·lació els anys 1860-61 del ferrocarril permet d’entrada a un considerable contingent migratori, que començà a fer canviar la fesomia sòcio-econòmica del poble, així com la seva pròpia imatge, ja que a partir d’aleshores el nucli de la població es concentrà bàsicament entorn de l’estació, en perjudici de la zona de les Mallorquines, que era on solien apartar-se els habitants tot intentant allunyar-se dels perills epidèmics de l’estany.
Aquestes circumstàncies lògicament afavorien el progrés del poble, però ens resulten insuficients i incompletes per explicar-nos l’espectacular creixement de la població. Preferim mantenir la hipòtesi que l’increment desmesurat de la població té un origen més formal i no pas exclusivament natural. Creiem que a partir del cens de 1887 s’inclouen –i es presenten computades pel total de Sils- veïnats com el de les Mallorquines, que fins aleshores devien formar part de la població de Riudarenes. La nostra conjectura és abandonada, tanmateix, pel fet que Riudarenes en aquests anys per un 43% de la seva població, mentre que la comarca de la Selva en general només pateix un descens del 7%, aproximadament.
L’estagnació de les primeres dècades del segle XX. Entre els efectes de la guerra civil i l’embranzida dels anys 60
Sils enceta el segle incorporant-se a la tendència general de la comarca, és a dir, disminuint la seva població. El 1900 compta amb 1.221 habitants. El ritme de creixement fins a la segona meitat del segle és mol lent, suposem que provocat, en gran mesura, pel poc dinamisme que presenta el sector agrícola i òbviament l’industrial, per bé que es redueixen o fins i tot es desterren, en bona part, motivacions tan infaustes pel desenvolupament demogràfic com són les mortaldats infantils, les epidèmies o les crisis de subsistències.
En 10 anys –1910- la població roman gairebé inalterable, i es registren 1.228 habitants, distribuïts per veïnats de la següent manera: la Barceloneta, 167 habitants (40 edificis); la Granota, 165 (25); les Mallorquines, 209 (56); Massabè, 180 (29); Vallcanera, 214
(34) i Sils, 293 (61). El 1920, segons Botet i Sisó: la Barceloneta, 322 (56); les Mallorquines, 197 (63); Vallcanera, 170 (44); Sils, 237 (34); Serramagra –veïnat de Vallcanera- 144 (45) i petites masies i edificis isolats, 151 (22). D’aquesta relació, cal dir que 221 saben llegir, i respecte al sexe i l’estat civil, 591 són homes (320 solters, 241 casats i 30 vidus) i 630 són dones (340 solteres, 243 casades i 47 vídues).
El 1930 Sils arriba als 1.362 habitants. No calen més dades per verificar que en els 30 primers anys de segle la població resta gairebé estancada, tot i que, amb un 11% de creixement, es situa per damunt de la mitjana de la Selva (aprox., 7%), però allunyat dels percentatges de l’Estat espanyol (més del 25%) i sobretot de la resta de Catalunya (39%).
En els primers anys de la dècada dels 30 la població mostra clars símptomes de reactivació. El 1932 s’arriba als 1.454 habitants i es configura una clara tendència alcista, només deturada per un fet tan puntual com trascendent: la guerra civil.
A l’any 1940 la població torna a situar-se per sota (1.424 habitants) dels primers sis anys de la República. Possiblement, però, la realitat de postguerra serà molt més penosa i cruel –des d’un punt de vista demogràfic- que la mateixa guerra, com manté Jordi Nadal: “Cada vez nos vamos afirmando más en la opinión de que en lo demográfico, las verdaderas víctimas de la contienda no fueron los que murieron a causa de ella, sino los que por ella dejaron, o han dejado de nacer”. Aquesta opinió està corroborada pels 1.459 habitants que tenia Sils al 1950: s’havia augmentat en 20 anys un irrisori 7%. En canvi, 3 anys més tard Sils passa a tenir 1.572 habitants, superant ja el percentatge d’augment d’aquells 20 anys.
La dècada dels 60 representa el salt quantitatiu més important del segle: els 1.621 habitants del 1960 es converteixen en 1.923 l’any 1970, un increment de quasi un 20%. Aquest creixement –generalitzat a tota la comarca- té molt a veure amb el desenvolupament econòmic –sobretot industrial- del poble, i no era, ni de bon tros, únicament vegetatiu, ja que la immigració hi jugà un paper fonamental.
La crisi econòmica dels 70, tot i que no té repercussió directa i excessiva en el poble, frena com a mínim les immillorables perspectives de la dècada anterior. El 1981, havent disminuït la seva població, es comptabilitzen 1.853 habitants i a finals d’aquesta dècada s’ultrapassa ja la mítica xifra dels 2.000 amb 2.242 habitants el 1989. El creixement, lent però successiu, portarà a què la dècada dels 90 la població experimenti un creixement, sobretot per la creació d’un polígon industrial amb nous llocs de treball. D’aquesta manera, dels 2.312 habitants del 1990, es veuran incrementats a uns 3.104 el 1999. Així doncs, el segle XXI s’inicia amb aquest increment de la població i el 2002 es comptabilitzaran 3.428 habitants amb una tendència que sembla que serà la d’augmentar la població en els anys futurs.
——————————————————————————————
[7] Hem de dir que el veïnat de Vallcanera, malgrat que pertany fins a l’inici del s. XX al terme municipal de Riudarenes, l’hem englobat des d’un principi al terme municipal de Sils, una mica per fidelitat al model de divisió comarcal presentat per Pau Vila en temps de la II República, i també perquè generalment llur població ha estat especificada junt amb la de Sils en els antics fogatges.
[8] Dels fogatges o talles del s. XIV no hem trobat cap referència al poble de Sils. Els registres de “maridatge i coronatge” que prenem com a punt de partença es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i han estat transcrits per R. García Cárcel i M.V. Martínez Ruiz, i publicat pel col·legi Universitari de Girona el 1976 en el llibre Población, Jurisdicción y Propiedad del Obispado de Girona. S. XIV – XVII.
[9] En un fogatge de 1378 veiem que la Garrotxa té 1.563 focs i la Selva 589; en canvi el 1497 passen a tenir-ne, respectivament 1.383 i 1.591.
[10] Tal és el cas de Girona, que fins a la segona meitat del x. XVI no adquireix la tònica ascendent, definidora de l’evolució de la població catalana s. XVI.
[11] Val a dir, però que Sils era una zona procliue a l’epidèmia, com a causa directa de la insalubritat del seu estany, alhora que segons una versió existent sobre la tradició de l’Aplec de les Ofrenes, es considera que la pesta del s. XVII hi causà estralls.
[12] García Cárcel, R. Martínez, M.V. Op. Cit. Apunten 4 pautes diferents d’evolució per aquesta època.
[13] Iglésias, J., Estadístiques de població de Catalunya. El primer vicenni del s. XVIII, Barcelona, 1974, 3 vols.
[14] Es pren la mitjana de la Regió II, és a dir, 4 habitants per casa (i/o foc), tal com proposa Vilar, Pierre, Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. 3, Ed. 62, Barcelona, 1975, malgrat les imprecisions que això comporta. En la mateixa línia, R. Alberch i N. Castells apunten: “Òbviament, el valor en persones d’un foc no serà el mateix en un moment de plètora demogràfica, en el qual predominaran les famílies amb quatre i cinc elements, que després d’alguna crisi epidèmica”, La població de Girona (s. XIV – XX), col. Monografies de l’I.E.G., nº 11, Girona, 1985. p. 27. Els mateixos autors fan referència al treball de Bernard Vincent Recents travaux de Démographie Historique en Espagne (XIV – XVIII siècles) a Annales de Démographie Historique, 1976, on es ressenya que el coeficient multiplicador a la zona de Galícia pel 1708 oscil·la entre 3’76 i 4’10.
[15] En aquest cens de 1719, hi manca el nombre d’habitants del nucli de Sils. J. Iglésias en el seu llibre Estadístiques de població… ho soluciona advertint: “El text dedicat al corregiment de Girona, que havia d’acompanyar el mapa del comte de Darnius, fa figurar Sils amb 28 cases i 108 habitants. Acceptem aquesta xifra d’habitants, omplint així el blanc que deixa el text que prenem per base”, tot i que paradoxalment ell fa figurar en el seu quadre numèric 152 habitants, suposem que influenciat per les indicacions de Pierre Vilar, que ho resol –malgrat que aquest s’està referint a un cens de 1718, és d’esperar que beuen de les mateixes fonts documentals –multiplicant el nombre de cases per 4 habitants, com a índex més idoni per la Regió II.
[16] Indiquem que P. Vilar treballa amb índex de creixement i no en tants per cents com fem en aquest treball, per tant obté unes variables dissemblants. Vilar, P. Op. Cit. Pàg. 152.
[17] Les dades que ens ofereix Pascual Madoz en el seu Diccionario geográfico, histórico y estadístico de España corresponen a la matrícula de 1842, i les considerem inversemblants o en tot cas mancades d’equivalència: 290 ànimes per Sils i 100 per Vallcanera.
[18] Martínez Quintanilla, Pedro. La provincia de Gerona. Datos estadísticos, Girona 1865, pàg. 388.
[19] Extret per Jordi Nadal del Boletín de Estadística demográfico-sanitario, apèndix al tom VI (1888). Nadal, Jordi. La población española (siglos XVI a XX), Barcelona, Ariel quincenal, 1976, pàg. 159.