Geologia
El poble de Sils està situat al bell mig de la comarca de la Selva, a uns 80 km de Barcelona i a uns 20 de Girona i Lloret de Mar. Es troba al fons de la depressió de la Selva, que és delimitada al nord-est per la serra de les Gavarres, al sud-est per la serralada Litoral i a l’oest per les Guilleries. La zona està constituïda per terrenys paleozoics, amb un recobriment superficial pliocènic i quaternari.
Aquesta depressió, que forma part del bloc Monsteny-Guilleries, és el resultat d’un enfonsament provocat pels moviments tectònics, que van generar falles en forma de reixa, les quals han facilitat el pas dels afloraments basàltics i les aigües termals. A un nivell més general, cal entendre la depressió de la Selva com l’acabament pel nord del de la depressió Prelitoral Catalana, un conjunt de terres baixes que separen la serralada Litoral de la Prelitoral. La depressió prelitoral continua, cap al sud, per les comarques del Vallès, el Penedès i el Camp de Tarragona. Els turons de Maçanet i Massanes separen la comarca de la Selva de la del Vallès.
Els terrenys que ocupa l’Estany de Sils són el punt més baix i enclotat de la depressió selvatana i actuen com a conca endorreica. Aquesta circumstància facilita les inundacions i dificulta en gran manera el seu posterior desguàs.
El terme del municipi de Sils
El terme de Sils, amb una extensió de 30’32 Km2 delimita al nord amb el terme de Vilobí d’Onyar, a l’oest amb els de Santa Coloma de Farners i Riudarenes, al sud amb el de Maçanet de la Selva i a l’est amb els de Vidreres i Caldes de Malavella. A més del poble de Sils, cap del municipi, comprèn el poble de Vallcanera (que inclou alhora el veïnat de Serramagra) i els veïnats de les Mallorquines, Massabè, la Granota i la Barceloneta. Actualment (2022) la població del municipi sobrepassa els 6.000 habitants. El sector industrial és diversificat, i en des dels anys vuitanta es va imposar clarament a l’agricultura. Actualment el sector serveis té un pes també molt important. Les principals explotacions agrícoles es fonamenten amb els cereals, el blat de moro, els farratges i hortalisses. La ramaderia és estabulada i hi predomina l’aviram, seguit pel bestiar boví i el porcí. L’IDESCAT proporciona les dades més actualitzades.
L’actual terme de Sils és el resultat de la unió de dues entitats territorials i administratives de caire exclusivament local que havien romàs separades fins a finals del segle XIX. Abans del moment dels grans canvis ocorreguts a partir de la segona meitat del segle passat, un d’aquests territoris (Sils) comprenia les terres situades entre l’estany homònim i el camí reial, amb el centre històric en el reduït nucli de població agrupat al voltant de l’església de Santa Maria. L’indret més poblat era el nucli de Mallorquines, que transcorre en paral·lel a l’antic camí reial. Més enllà de Mallorquines, continuant pel camí reial, l’altre territori (Vallcanera) presentava un poblament absolutament dispers, que gravitava al voltant de l’església de Santa Eulàlia.
La població disseminada fou la característica més destacable de tots dos territoris ja des dels seus orígens medievals. La concentració de població es donava (i de forma molt minsa) tan sols en dos punts: al voltant de l’església de Santa Maria de Sils, a tocar de l’estany, i a la zona fronterera de l’Hostal de Mallorquines, a banda i banda del camí reial, on les cases es repartien entre Sils, Vallcanera i Riudarenes. A manca d’altres centres de població, la multitud de cases de pagès es repartí entre diversos veïnats, la identitat dels quals, com veurem, es remunta a etapes històriques més o menys reculades, però que no gaudiren d’uns límits precisos fins fa ben poques dècades.
Actualment podem comprovar amb els tres veïnats de Sils (la Granota, la Barceloneta i Massabè) s’articulen a partir del poble: així, can Puig pertany a la Granota, Can Lino i Cal Tríbac, a la Barceloneta i Can Balliu del Sot a Massabè, per posar exemples de cases ben properes al nucli urbà. Això proporciona una imatge que pot distorsionar l’evolució històrica del territori de Sils, en temps passats força més desarticulat, entre altres causes, per la reduïda entitat del nucli de Sils fins entrada la segona meitat del segle XIX i a la presència de l’Estany que pràcticament migpartia el territori de la parròquia.
En aquest context, la Granota, Massabè i la Barceloneta degueren tenir uns orígens històrics certament independents de la seva situació respecte al nucli urbà, i s’hi trobaven vinculats, probablement, tan sols en termes administratius i religiosos.
El poble de Sils
Tradicionalment s’ha considerat com a tal l’aglomeració central del territori, i que ha evolucionat des del llogarret inicial del voltant de l’església de Santa Maria, els orígens del qual segurament tinguin a veure amb la protecció que oferia la seva cellera fins als límits actuals de la zona urbana. Així doncs, no té les característiques territorials de veïnat, i, en conseqüència, la seva extensió no va més enllà d’on arriben les cases aglomerades i els carrers.
La disposició urbanística d’aquest nucli primitiu, al cim d’un turonet enfrontat a l’estany, podria haver tingut el seu origen en una cellera, dins la qual no hi podien tenir lloc les violències ni les coaccions pròpies del sistema feudal. L’existència de l’església, doncs, podria haver contribuït a la construcció de les cases que s’arreceren al seu voltant, i si tracem un espai de trenta passes (uns 24 metres) al voltant de l’edifici parroquial, veiem que Can Poll, Ca l’Alzinelles-Can Genari i Can Llunès, a més de l’antic cementiri i una petita part de la rectoria, hi queden inclosos.
Ja des de ben antic, per tant, les cases de Sils no es troben disseminades, sinó que s’aglomeren al voltant de l’església. En total, i descomptant l’església i la rectoria, actualment es conserven d’aquest nucli primitiu una mitja dotzena de vivendes unifamiliars i originalment destinades a l’explotació agrícola, veritables cases de pagès tant des del punt de vista funcional com tipològic.
És una hipòtesi certament difícil de demostrar amb els elements amb què actualment comptem, bé que podria ser un indicatiu interessant el fet que, malgrat les reformes a què aquestes edificacions foren sotmeses en moment molt tardans, quan les celleres i les sagreres havien perdut ja les seves funcions, es pot comprovar com Can Llunès i Ca l’Alzinelles-Can Genari conserven encara l’estructura orientada seguint fidelment el traçat dels límits de la hipotètica línia de protecció.
A partir de la dessecació definitiva de l’estany i de la construcció de la via fèrria, en el segon terç del segle XIX, el territori de Sils comença a adquirir una nova fesomia, caracteritzada pel notable creixement del poble i l’estructuració dels tres veïnats al seu voltant. És en aquest moment quan podem afirmar que l’entitat territorial centrada a Sils queda plenament unificada.
El poble creix principalment a partir del barri de l’estació: la primera casa és Cal Pinxo, inicialment una edificació de poca entitat on hi havia una ferreria i un hostal on s’allotjaven els primers treballadors de la via fèrria, que entrà en funcionament a principis de març de l’any 1862. Poc temps després es construeixen Can Cuca/Can Pau, Cal Ferrer i Cal Lleter, embrió de l’actual nucli urbà, i la fonda de Can Costa, a l’altra banda de la via. També es comença a edificar a la zona de Can Guillem, al costat de l’antic camí de Caldes (que ara coneixem amb els noms de carrer de l’Església i, més amunt, carrer de Sant Jordi). El nucli primitiu de Sils, empresonat entre les terres de l’Estany i la via del tren, resta pràcticament inalterat.
Ara, tanmateix, el poble ja no serà una simple aglomeració d’unes poques cases de pagès, sinó que esdevindrà un centre de serveis (fondes, comerços…) en aquest primer moment íntimament relacionat amb la notable activitat de l’estació ferroviària i ben aviat complementat amb el trasllat, des de Mallorquines, dels serveis públics municipals, com l’escola o el mateix consistori.
El creixement continuat del poble de Sils es mantindrà gairebé ininterromput al llarg del segle XX, i envairà territoris dels tres veïnats que l’envolten (en major grau Massabè i la Barceloneta que no pas la Granota), incorporant-los al nucli urbà. Com veurem més endavant, però ni de bon tros no serà aquesta l’única causa dels grans canvis que han afectat els veïnats al llarg d’aquest segle tan mogut que estem a punt d’acabar.
El veïnat de la Granota
Comprèn tota la part sud-oest del terme municipal. S’estén des de la via del tren, que li serveix de frontera amb els veïnats de Massabè i la Barceloneta, fins a la ratlla dels termes de Caldes, Vidreres i Maçanet.
El constitueixen dos sectors clarament diferenciats. El primer, a llevant, inclou les terres més elevades properes als termes de Caldes i Vidreres, és travessat per la carretera N-II, i és on s’ubica la pràctica totalitat de la població del veïnat. El segon sector, a ponent, estès entre la via fèrria i el terme de Maçanet i travessat transversalment per l’autopista A-7, és, de fet, la major part de la zona depressionària ocupada antigament per l’estany i ara per plantacions d’arbres de ribera i per zones humides d’aiguamolls. Consegüentment, la població d’aquest segon sector és nul•la.
Sembla clar que, fins la dessecació de l’Estany, el veïnat de la Granota es vertebrava majoritàriament a partir del vell camí de Barcelona a Girona pel Maresme, actualment reconvertit en N-II, i del brancal secundari que arribava a Vidreres partint de la zona de l’hostal de la Granota. La riba oriental de l’Estany era el seu límit natural, i les cases del veïnat es comunicaven amb Sils en barca a través de l’estany (les embarcacions es paraven en unes roques que hi havia prop de Matamala) i per via terrestre travessant el sector meridional de la Barceloneta, mitjançant un camí que seguia la riba de l’estany. Més endavant el veïnat s’engrandí amb la major part de les terres guanyades a l’aigua, i les relacions amb Sils degueren créixer de forma sensible.
Els canvis més notables en la fesomia del veïnat vingueren amb la construcció de la N-II, que el travessa de sud a nord i que propicià la revitalització dels hostals, la construcció d’una estació de servei i d’un taller mecànic. La industrialització també ha afectat el territori de la Granota: el polígon industrial de Sils es troba, de fet, en terres del veïnat, i ben a prop de la ratlla de Vidreres hi ha la fàbrica de productes alimentaris T-500. Finalment, la proliferació de cases de segona residència s’ha traduït a la Granota en la urbanització King Park, que ocupa l’extrem més oriental del veïnat i, de fet, de tot el terme de Sils.
El veïnat del Massabè
Rep aquest nom el veïnat situat a l’extrem sud-oest del terme municipal. Té la forma d’un triangle allargassat, delimitat al sud per la via fèrria, que el separa de la Granota; al nord-est per la carretera C-253, que el separa de la Barceloneta; i al nord-oest pel límit amb el terme de Riudarenes, que segueix el traçat de la carretera GI-555, antic camí reial. El vèrtex nord del triangle s’hi troba Mallorquines, i al vèrtex est, Sils.
El topònim Massabè deriva de Mas Sabet, nom ja documentat en el fogatge de l’any 1497, i que correspon a la casa homònima, actualment deshabitada, situada al sector oest del veïnat. Originalment, el veïnat del Massabè degué ocupar la llenca de terra ondulada que s’estenia entre la riba de l’estany i el camí reial (en aquesta zona l’actual GI-555), el qual molt probablement li serví de nexe articulador.
Més endavant, a cavall dels segles XVIII i XIX, es poblà el sector est, entre Sils i Mallorquines (Can Teta-Rieró, ca l’Ànima, Can Fèlix, etc.). Amb el temps, aquest passaria a ser el sector més dinàmic del veïnat, a causa del creixement de Sils a partir de la segona meitat del segle XIX i del fet que la pèrdua d’importància del camí reial a partir de la construcció de la N-II i de l’actual xarxa de comunicacions estancà el creixement del sector oest. L’expansió del nucli de Sils l’ha afectat només molt lleugerament (sector del cementiri), al contrari del que ha succeït a les rodalies de Mallorquines (extrem nord del veïnat), amb la urbanització del mateix nom i la presència d’indústries, com ara la fàbrica AFITA, ubicada al costat mateix de Can Comte.
El veïnat de la Barceloneta
Estès al nord de Sils, el veïnat de la Barceloneta ocupa la zona centre-est del terme municipal actual. El seu territori, de forma romboïdal, es troba delimitat al nord-oest per la carretera GI-555, que el separa de Vallcanera; al sud-oest per la carretera C-253, que exerceix de límit amb el veïnat de Massabè; al sud-est per la via fèrria, que fa frontera amb la Granota; i al nord-est pels límits municipals de Caldes. Actualment es troba travessat de sud a nord per l’autopista A-7.
Inicialment, la Barceloneta donà nom probablement a totes les terres compreses entre el camí reial, el camí de Barcelona pel Maresme i el poble de Sils, al qual hi degué estar més o menys lligat. Per bé que els mapes antics presenten unes certes imprecisions i fins i tot contradiccions, sembla clar que la Barceloneta era travessada d’oest a est per un camí secundari que comunicava el camí Reial amb el del maresme. Pel que sembla, històricament i generalitzant una mica, la Barceloneta ha crescut de sud a nord, des de l’estany cap al camí reial.
Les terres més meridionals (Can Pla, Can Mònica), properes a la riba de l’estany, ofereixen els vestigis de poblament més antic, que es pot remuntar clarament fins al segle XV. A mitjan segle XVII tenim constància documental per primer cop del nom del veïnat, associat a un Mas Riurans, actualment desaparegut però que cal situar a les rodalies de Ca l’Argila, és a dir, aproximadament al centre geogràfic de l’actual Barceloneta. Al sector nord, Can Gelats i Can Berdalet, la primera datable a partir del segle XVII i la segona del XVIII serien les úniques traces certes de poblament anterior a l’any 1800. A partir de mitjans segle XIX, en canvi, la Barceloneta coneixerà un considerable augment de població. Deixant de banda les rodalies dels nuclis de Sils i Mallorquines, el creixement urbà dels quals s’ha menjat sengles vèrtexs del veïnat, l’única modificació important de la Barceloneta durant el segle XX la constituïa fins fa poc la construcció de l’autopista A-7, que travessa de cap a cap la zona. Ara hem d’afegir-hi la important ampliació del poble de Sils cap al nord-oest, que ha modificat enormement un ampli sector de la Barceloneta, tot englobant Can Cabirol i integrant-lo de fet al nucli urbà, i arribant a tocar Cal Tríbac, Can Pastells i Can Grill.
El poble de Vallcanera
El poble de Vallcanera ocupa la meitat nord del terme municipal. A ponent limita amb els termes de Riudarenes i Santa Coloma, al nord amb el de Vilobí d’Onyar, a ponent amb el de Caldes i a migdia amb el veïnat de la Barceloneta. En el seu extrem sud-oest s’hi troba el nucli de Mallorquines, una part del qual li pertany. Deixant de banda les cases que li pertoquen de l’aglomeració de Mallorquines, la totalitat de la població de Vallcanera es troba disseminada. Actuen com a centre del lloc l’església de Santa Eulàlia, ben situada en una confluència de camins veïnals, i les escasses vivendes properes, entre les quals destaca la rectoria –un edifici dels segles XVII-XVIII- l’antiga escola, Can Melitó, Can Romeu i Can Carbonell.
Agregat a Sils vers el 1868 i ocasionalment –almenys durant una etapa, a les primeres dècades del segle XX- sota l’administració d’un alcalde pedani (L. Costa, El govern local…, pp. 26 i 27), tot el territori de Vallcanera ha estat tractat de manera unificada a efectes administratius, de manera que els antics veïnats s’han anat desdibuixant amb el temps. De totes maneres, encara actualment es conserva el record dels quatre sectors principals del poble de Vallcanera, la configuració dels quals es pot establir amb força precisió.
El veïnat de Vallcanera
Vallcanera, pròpiament dit, s’estén per la zona central i meridional del territori, en una extensió considerable que va des de les actuals urbanitzacions de Vallcanera Park i les Comes fins a les cases de la vorera oest de Mallorquines.
El veïnat de la Belladona
La Belladona, que té el seu origen en la casa del mateix nom (documentada ja en el fogatge del 1497) i que ocupa el sector de llevant del territori de Vallcanera, a banda i banda de l’antic camí reial. S’estén des de Can Rebrull i Can Nara fins a la ratlla de Caldes, i actualment es troba migpartit per l’autopista A-7.
El veïnat de Busquets
Busquets, també esmentat el 1497, centrat en la caseria del mateix nom i estès per tota la zona nord del territori de Vallcanera, en contacte ja amb el terme de Vilobí. Escassament poblat des de sempre, ocupa les terres més elevades del terme, a les capçaleres de la riera de Vallcanera i la del Forn de Vidre, des de can Vendrell al nord fins a la Casa Nova a migdia.
El veïnat de la Serramagra
Serramagra, que s’estén per les ondulacions del terreny que, situades a ponent de Vallcanera, arriben fins els límits amb els termes de Santa Coloma i Riudarenes. El veïnat és, de fet, una llenca allargassada de terra que va des de Can Maimí i Can Massó, a prop del centre de Vallcanera fins a Cal Mutxo, a tocar del punt de confluència dels actuals termes de Sils, Riudarenes i Santa Coloma. A diferència dels altres, no documentats, aquest veïnat encara s’arriba a esmentar en el cens de població de l’any 1900.
Malgrat que constitueix un fet que pot passar sovint desapercebut, aquests quatre veïnats responen, a grans trets, a les unitats del relleu que configuren el territori de Vallcanera. El camí reial, vertebrador del veïnat de la Belladona, discorre entremig dels cursos de les rieres de la Font del Frare i de la Belladona, donant unitat així a les diverses propietats d’aquell sector. El curs alt de la riera de Vallcanera, amb el rec del Forn de Vidre, tributari seu, conformen una petita unitat geogràfica, emmarcada per petits turons, que determina de manera bastant clara la identitat del veïnat de Busquets, el qual, com hem dit, té un centre històric ben documentat en la casa del mateix nom.
Serramagra, més a ponent i molt a prop de la ratlla de Riudarenes, ocupa una petita vall de característiques semblants. El que podem anomenar, estrictament, veïnat de Vallcanera s’estén per la zona més plana i baixa, on s’aiguabarregen la totalitat dels esmentats recs i rieres. El fet de ser un punt de confluència de camins veïnals li atorga ja des de ben antic la capitalitat de tot aquest territori i ajuda a explicar la ubicació de l’església.
Originalment, doncs, cal pensar que el poblament rural de Vallcanera sorgeix d’una manera que podem considerar simultània a cadascun d’aquests veïnats, ocupant els vessants de solell dels turons, aprofitant-se de les aigües dels diversos recs i rieres, i vertebrant-se a través d’una discreta però completa xarxa de camins connectada amb el camí reial. A partir d’aquí, el creixement de la zona s’anirà reflectint en un augment de les cases aïllades, més aptes per les tasques agrícoles dels seus propietaris que no les petites aglomeracions urbanes, i afavorides pel sistema de propietat i arrendament propis de la zona.
Les modificacions modernes hi arriben tard. El desús del camí reial sens dubte degué estancar el creixement del lloc, i potser aquesta sigui la causa de la pèrdua d’importància de Vallcanera en relació amb els pobles veïns a partir de finals del segle XIX. La industrialització amb prou feines s’hi farà sentir, i no arribarà una modificació substancial de la seva fesomia eminentment rural fins la segona meitat del segle XX, quan el sector pròxim al centre de Vallcanera esdevingui zona de segona residència, amb les urbanitzacions de Vallcanera Park i les Comes; i amb la millora de les seves principals vies de comunicació: la carretera GI-555 i el brancal d’aquesta que porta als mateixos peus de l’església de Santa Eulàlia.
El nucli de Mallorquines
Hem deixat expressament el cas atípic de Mallorquines per al final. Sorgida en un encreuament del camí reial, aquesta aglomeració enturonada de cases constituí durant molts anys l’únic nucli urbà digne d’aquest nom que hi hagué en el territori de l’actual terme municipal de Sils. Equidistant de les parròquies de Sils, Vallcanera i Riudarenes, el seu sorgiment tardà en relació a aquestes, en un moment en què els territoris dels diversos pobles i parròquies ja estaven plenament constituïts, degué ser molt possiblement la causa principal que mai no gaudís d’independència administrativa ni eclesiàstica. És més la seva situació a banda i banda del camí reial, que exercia de frontera entre els diversos pobles, provocà que les seves cases pertanguessin a tres territoris i parròquies diferents, segons quina fos la seva ubicació en relació amb el camí.
Així totes les cases de la vorera est eren de Sils i les de la vorera oest de Vallcanera o de Riudarenes segons si es trobaven, respectivament, al nord o al sud del brancal que aconduïa a Santa Coloma. Paradoxalment, i malgrat aquesta situació excèntrica, Mallorquines fou fins a mitjan segle XIX el centre administratiu del territori de Sils, amb la casa de la vila i l’escola, alhora que el petit nucli al voltant de l’església de Santa Maria –un quilòmetre i mig al sud-est, a la mateixa riba de l’estany- n’era el centre religiós i històric. Desconeixem en quin moment Mallorquines assumeix aquest paper de seu civil silenca, que es degué produïr molt possiblement de manera paral•lela a la seva formació com a petit nucli urbà. Algunes cases (Can Torremilans, Can Font, Can Toni, Can Brugués, Can Mascort…) es poden datar als segles XV o XVI, i l’esment continuat del lloc en els mapes del segle XVII ens fa suposar que en aquesta època l’aglomeració de Mallorquines es trobava ja plenament constituïda.
A partir de mitjan segle XIX la situació canvia radicalment. La dessecació de l’estany de Sils permet que el ferrocarril, la nova gran via de comunicació que substitueix en molts aspectes el camí reial, pugui seguir el traçat més dreturer que passa pels mateixos peus de l’església de Sils, on s’ubicarà una estació. Aquesta nova situació provoca un extraordinari desenvolupament del nucli silenc, alhora que el creixement de Mallorquines queda sobtadament estancat. Malgrat que l’agregació de Vallcanera a Sils posa gairebé la totalitat de Mallorquines sota una mateixa administració i la situa com un centre geogràficament equidistant de les dues parròquies acabades d’unir, el gran creixement de Sils absorbirà ben aviat la pràctica totalitat de les competències administratives del nou municipi. Alhora que ajuntament i escoles abandonen Mallorquines (L. Costa, L’Administració Local…, pp. 18 i 22), l’antic camí de Barcelona pel Maresme (que passa per la Granota) esdevé carretera general Madrid-França (N-II), en detriment del camí reial, el qual restarà pràcticament abandonat. Així doncs, també l’automòbil, tal com ja havia fet el ferrocarril, deixarà de banda l’antiquíssima via de comunicació que havia propiciat el naixement de Mallorquines.
Al segle XX Mallorquines és considerat a efectes administratius simplement un carrer de Sils, ja que no disposa del caràcter territorial d’un veïnat. Tanmateix, és impensable negar la seva evident identitat com a nucli de població. El creixement que ha experimentat en les darreres dècades (que ha arribat a integrar alguna casa de pagès, com Ca l’Estudiant) ho ha posat clarament de manifest, ja que, malgrat moltes de les noves cases i carrers es troben ubicades en territoris de Massabè, la Barceloneta, Vallcanera o Riudarenes, la pertinença d’aquestes a un nucli urbà anomenat Mallorquines està, per tots els seus habitants, fora de qualsevol dubte.
Bibliografia bàsica
Anoro, F., Costa, Ll., Figueras, N., Llinàs, J., Veïnats, camins i cases de pagès. Aproximació històrica als termes de Sils i Vallcanera, Ajuntament de Sils, Arxiu Municipal, Sils, 1993, 84 pp.
Costa, Ll., Introducció a la Història de Sils. El patrimoni documental. Inventari de l’Arxiu Municipal, Col·lecció Joaquim Botet i Sisó, 5, Diputació de Girona, Girona, 1988, 146 pp.